Robando(te)

Estàndard

La próxima vez que me mires, cabalgaré al galope los ríos. Seré yo más Yo que nunca. Fría, mojada y rebelde. Llevaré el pelo suelto y una sonrisa en los labios, porque habré conquistado el mundo y las lluvias caeran al son de mis poemas, como recitando versos. 
La próxima vez que me mires, treparé montañas sin árboles. Seré la Tormenta más dura que habrá caído en tu cuerpo. Desplegaré rayos y truenos como si fueran carcajadas para que me oigas reír.

La próxima vez que me mires, danzaré descalza en la arena y me enraizaré en el suelo. Mis manos tocaran el cielo y me creceran hojas tiernas en las puntas de los dedos. Poseeré la sabiduría de los árboles y mi corteza sabrá a licor de flores.

La próxima vez que me mires, gritaré des del alma tu nombre. Con la boca cerrada y el cuerpo abierto en canal, dejando huir los demonios que me persiguen y me habitan. Escampándolos por el mundo como sombras oscuras que van a tener que esconderse en otros lugares.

Por que la próxima vez que me mires yo seré Una. Seré Otra. Habré galopado ríos, subido montañas, danzado desiertos y gritado nombres. Me habré convertido en Tormenta y habré conquistado el Mundo. Y mi sonrisa llevará escrita la palabra Libertad.


Photo by Roc H. Dalmases

Resilience

Estàndard

Me escribo palabras con tinta indeleble. Marco mi piel con fines terapeuticos para recordar quien soy. Vivo catarsis convulsas que me empujan a escribirme para sentirme un lienzo en blanco capaz de sobrevivirlo todo. Me dejo perforar por agujas que atrapan mis poros, llenandolos de doloroso placer. Erizando mi vello como un orgasmo oscuro que se repite una y otra vez. Me escribo sílabas, fonemas y acentos. Dibujados entre olas que me recuerdan que mi cuerpo es mío, aunque te lo ceda en pequeños momentos. Oliendo mi tinta y repasando con tu lengua las bellas palabras que me definen. 

Porque me escribo para sentirme como un diccionario. Para que cuando me desnudes solo puedas leerme. Para hipnotizarte con la unión de mis grafias tan pulcras, tan delicadas. Para que quieras amarme con esos extraños dibujos que me conforman y que a veces aún te sorprenden. 

Repasalos con tus dedos, con tus manos y con tus ojos. Voy a quedarme quieta para que me mires de arriba a abajo mientras te sorprende la ortografía. Porque quiero mancharte de tinta el cuerpo. Que te trepen mis palabras y te colonizen la mente, como la hiedra. Quiero que te traspasen mis verbos y mis interrogantes. Que se te anuden en el estómago y necesites más. Más besos, más tinta imborrable. Más nombres para que me definan. Más piel sobre la que escribirme cuentos enteros.

Porque voy a escribirme los surcos, los pliegues y las estrias. Voy a pintarme entera.

Observame bien, hombre de Tierra, porque quizas la proxima vez que me veas ya llevaré escritas ocho palabras más. 

Diuen que estimar és bonic

Estàndard

Torno a vestir-me la pell amb escates que brillen quan els toca el fugaç sol de l’hivern. Perquè ja neix la primavera a dins meu, on floreixen poncelles blau lapizlàtzuli. O blau Montserrat. O blau, simplement. I he sentit brotar les fulles pel meu cos quan tot era en blanc i negre. Perquè m’he abandonat al teu cos, que és el meu. Perquè els astres s’alinien, a vegades; fent que l’Univers confabuli a favor nostre, i puguem veure el mar des d’on estem, encara que sigui de nit. O jugant amb nosaltres i provocant un eclipsi de Lluna mentre passa el cometa Halley, però tu i jo estem massa enfeinats per adonar-nos-en.

Han caigut les barreres, les muralles i totes les armadures que portava edificades d’anys passats. On el dolor era punyent. I ara em brota la rialla sota les teves mans i les Muses criden eufòriques. I aplaudeixen més fort del que jo crido, encara que no les senti ningú. Perquè em canten cançons a l’orella mentre xiuxiuegen que estic perduda, tot i que torno a ser més jo que mai. I em retornen les paraules que havien estat escapçades pel dolor i la pena: Escriu! Em criden pletòriques. Escriu! Transforma aquest riu que et neix a dins en boniques paraules! Fes brotar les fulles verdes i canvia la pell morta que et cobria per belles escates de colors que brillin amb el Sol.

Mentre jo em concentro per convertir-me en riu o en vent i volar al teu costat com una dent de lleó. Perquè diuen, que estimar és bonic. I si és així, estimem-nos! 

Ales

Estàndard

Avui t’acariciava el cos petit i et sentia tan meva com abans. Amb l’anyorança d’haver-te dut al ventre. Asseguda a la meva falda m’has demanat que et fregués la pell, que estaves cansada i, mentre en silenci miravem l’espai buit del més enllà en un tren on hi feia massa calor, te m’has arraulit al damunt amb aquella fragilitat que teniu els que us sabeu grans.I jo, que et resseguia la columna vertebral tan perfectament construïda dins meu, he recordat com et movies en les meves entranyes convertint-me en un omnibús. I he vist als teus germans, asseguts en silenci al meu costat. Aquells que et van obrir el camí. Els que em van ensenyar a estimar de veritat, amb aquell amor punyent que estreny al cor i no saps si plores d’alegria o de por. Però que plores, al cap i a la fi. Plores perquè el cor no et cap a dins del pit; perquè estimes fins a les profunditats més foques, fins als forats més profunds. Perquè estimes amb un amor desconegut que neix de tan endins que no el tenies per mà, i sovint et desborda.

Repenjada als meus braços, amb el pes mort del cansament que t’acompanyava t’he vist tan meva! Com aquell a qui li pertany allò que sap que és seu, i de ningú més. Perquè no cediré ni un centímetre de la teva pell puntejada de pigues a ningú que no juri estimar-te per damunt de totes les coses que habiten a la Terra. I lluitaré batalles, si cal. Sense rendir-me davant l’esforç i el cansament. Seré tenaç, obsecada i constant. Quasi disciplinada. Amb les meves graelles i els meus càlculs. Plegant i desplegant estratègies per tu i pels teus germans. Perquè us desitjo veure créixer lliures i feliços, amb el poder d’aquells que prenen decisions, encertades o no, i que n’assumeixen totes les conseqüències. Com els adults que poden moure el món i convertir-lo en un lloc millor.

I m’ofereixo a vosaltres, amb cada una de les cèl.lules del meu cos, tan vostre com meu. Donant-me a cada minut, a cada passa, a cada instant per oferir-vos a la vida, desplegant aquestes ales tendres que us ajudaran a volar alt, fins al Sol; sabent que podreu venir a jeure al meu costat per llepar-vos les ferides del desamor cada vegada que en sentiu la necessitat. Perquè estaré aqui, per vosaltres, sempre.

Rèptils

Estàndard

Escriuria totes les paraules mortes que s’acomulen dins meu, si pogués. Però m’han abandonat les Muses. I les conjuro; però no volen venir. Em canten cançons on m’expliquen que la veritat es troba en un mateix, i finalment amb tota la tristesa que ens acompanya et deixo anar. Per ser lliure i que ho siguis tu també. Et vull ben lluny de mi, amb l’espai i l’oxigen que dóna la distancia, que només s’omple de desinflats records del que vam ser, en algun moment. M’acomiado d’aquest any feixuc. Que em pesa a les espatlles; jo, que cada vegada peso menys i em sento poder volar quan bufa el vent. On els meus ossos petits dibuixen protuberàncies sota la meva pell pintada. I només vull desfullar-me com un arbre cadúc que llença lluny les fulles mortes. Que les deixa caure perquè les ventades se les enduguin volant. Només vull mutar la meva pell de rèptil per vestir-me-la de nou quan torni el sol. Ja ho tenim això els rèptils. Morim amb el fred.

És per això que m’acomiado amb resignació però amb certa alegria dels mesos que he anat vivint sense viure. Empèsa per aquesta força del tirar endavant i cuidar als fills, i cuidar la feina, i cuidar-me a mi, i cuidar als gossos, i cuidar als gats, i cuidar…Erigint-me com una columna estàtica, coríntica. D’alabastre blanc. Que sustenta tots els pesos del món per mantenir-lo quiet. Per fer-lo funcionar amb les seves sinergies inamovibles on res es trenca. Jo, columna immutable.

Crido a les Muses amb totes les paraules del meu cos, amb totes les lletres que les anomenen. Que vinguin! Els reclamo impertinent, ja que em pertanyen, perquè son meves. Viuen tancades dins meu i em torturen per esdevenir pauraula, encara que a vegades siguin mortes. I elles riuen. I juguen. I ballen davant meu mentre segueixen cantant-me cançons que s’han anat transformant. “Ets Lliure!” Em diuen. “Escriu sobre nosaltres!. Buida aquestes paraules mortes sobre el sòlid full de paper (il.luses. Viuen encadenades en el passat) per poder omplir-te de nous mots.” I sentencien aquesta oració amb els seus riures magestàtics, que se m’encomanen. Quanta raó tenen…

Només espero la sortida del Sol, i amb això les meves noves fulles. I la meva pell d’escates brillants. Mentrestant, seguiré escrivint.

Où est-elle?

Estàndard

¿Dónde está ella? Ella se perdió. Mujer que ansiaba transitar por el mundo, se quedó enganchada a un cuerpo. Allí, pegada a “vete tú a saber que”. A algo que no existia. Una prisión donde le pesaba el corazón como una piedra. Una piedra oscura cubierta de musgo, donde creía que en realidad había amor. De esas piedras que si las tiras al agua se hunden en un vacío existencial, sin crear apenas circulos concéntricos.
Le costó meses encontrarse. Quiso habitarse en París y en lugares del mundo donde el frio le heló los huesos. Perdida en ella misma. Buscando con el cuerpo y la mirada a sus cachorros. Oliendo el aire. Habitada por Kali. 

Quiso, la mujer perdida, encontrarse a si misma convirtiéndose en Tormenta. O en Desierto. O en Océano. Quiso ser Agua. Quiso derramarse por la vida para comprender su sentido. Viajó a sus cuevas; a sus entrañas, para descubrirse vacía. Sin nada más que ofrecer. Muerta. De desganas. De amor. De orgasmos. Con un fluído pegajoso que le recorría el cuerpo y se lo pegaba al suelo. Arrastrando un peso muerto. 

¡Sueltalo! Se gritaba en silencio delante del espejo. ¡Sueltalo! Haz que el cuerpo que arrastras, que no es el tuyo, se marche. 

Y, finalmente, aquel cuerpo se fué.

Cuando lo consiguió, volvió a ser Luna. Sus ciclos se acompasaron. Tomaron forma sus 4 Mujeres. Volvió a sangrar con el mismo PlacerDolor que siempre le había acompañado. Y fué entonces cuando se encontró. La Mujer perdida volvió a tomar posesión de su casa, con sus perros y sus gatos. Sus cachorros y sus llantos. Plantó los pies en el suelo para sentir crecer sus alas y desplegó una sonrisa. 

¿Dónde está ella? Ella está aquí. En el hoy. En el ahora. Y mañana, ya veremos.

Marxem!

Estàndard

Marxem! I marxem…i ens aixequem encara que el cafè estigui a mitges i el cigarret sense acabar. Va marxem! Em dius impetuós, i m’estires de la mà perquè no aguantes més estar en aquest lloc, o en qualsevol altre. I marxem, més lluny o més a prop. Però marxem. Perquè és ara que necessito marxar. D’enlloc. Del Buit. De la Mentida i de l’Engany.
Marxem! I et mous inquiet allà on estiguem. I et demano que respiris i t’asseguis al meu costat mentre fumem a mitges. I compartim el silenci, o alguna conversa que vols acabar ràpid mentre m’omples la boca de petons amb gust de pressa. 

Marxem! I canvies de música sense deixar acabar cap cançó, per molt que t’agradi. Canviant de carril sense intermitents. Mentre em fas riure preguntant-me si no penso que la gent és massa normal. I és evident que ho penso, que la gent és massa normal! Mediocre. Grisa…Massa anys he viscut immersa en la mediocritat creient-me una dona normal. I sento que no ho sóc; mentre ens desplacem d’un lloc a l’altre amb la incansable pregunta del “tens gana?”. No tinc gana, responc. Perquè mai en tinc, però al teu costat em menjo el món. Perquè tens aquesta necessitat de viure-ho tot fins al final, a mossegades.

Marxem! Anem! Aquí o allà. Conquerim el món com els vikings, però fem-ho amb la llibertat del poder escollir on ens quedem.