Plomes

Estàndard

Una nit vaig somiar que tenia plomes.

Vaig somiar que em podia arrencar les escates una a una. Aquelles que em vesteixen. Inútils! Em fan morir de fred a cada hivern. No escalfen la meva sang i fan lliscar les gotes quan vull ploure.

Per això vaig somiar unes plomes boniques i de colors daurats, on reflexar la llum del Sol. O platejades per ballar amb la Lluna.

Vaig somiar que arrencava les escates amb els dits i els cridava:

-Maleïdes! Marxeu!

Les feia fora d’una en una sense ambigüitats. I sota d’elles la pell tendre es preparava per florir. Per renéixer. Volia ser una au. Volia poder volar i deixar d’arrossegar-me buscant la llum i l’escalfor.

Mossegava cada una de les dures llenques de pell brillant que em cobrien; les arrencava amb les dents i amb les ungles. Em desvestia. Amb premura i una força inusual en mi les feia volar pels aires des de la finestra de casa i reia, embogida.

-Fugiu de mi, escates! Les Muses s’us mengeran i us convertireu en podridura!-

Somiava que tornava a néixer sent ocell.

Però llavors, les plomes em punxaven. M’esquinçaven de bat a bat i tots els porus de la meva pell s’obrien per deixar sortir petites punxes que després es convertirien en un plomall grisós sense cap gràcia. Em donaven un aspecte curiós. Estrany. Desmenjat i brut. Les acariciava i eren suaus. Avellutades i poc consistents. Dins del somni em preguntava què havia fet volent convertir les meves escates en plomes. Llençant per la finestra allò que em caracteritzava. Volia tornar al carrer per recollir-les una a una i mimar-les. Omplir-les de petons i enganxar-les al meu cos nu una a una, amb la delicadesa que deuen tenir les mares. I plovia. Plovia llarga i profundament. Amb una pluja amarga que en mullava el cos i convertia les meves plomes grises en un embolic de color gris sense cap gràcia.

-Pobres plomes- pensava- i pobres escates…- i aquesta petita idea em feia ploure amb molta més profunditat que qualsevol altra cosa. Vaig ploure en silenci mullant-me, llàgrimes tan grosses com pedres i tan pesants com trossos de plom.

Així que d’una en una em vaig anar treient el petit borrissol gris que em cobria. Una a una les plomes van anar caient a terra, pengim penjam, amuntegades amb aquella laxitud flonja que tenen. I jo vaig observar-me. Despullada. Macada com una fruita madura. Inusual i envellida. Tal com em va fer sentir el cos inhert que un dia vaig arrossegar durant molts anys. Aquell pes que em mantenia aferrada a un fet irreal. I vaig desitjar les meves escates de rèptil. Tan brillants i fortes. Bella armadura que em cobreix i em reconforta. Que em dóna aquesta consistència que tenim els rèptils. Amb la mirada esviaixada i la llengua viperina.

I quan per fi vaig obrir els ulls del món oníric brillava reflectin la llum i projectava aurores boreals tornassolades al sostre de l’habitació.

Anuncis

Marees

Estàndard

Per fi llenço el teu cadàver al mar. Aquelles restes inconnexes d’òssos i mentides que a vegades encara arrossegava. I t’enfonses com l’esquelet d’un vaixell mort. Arrossegat pel corrent i cobert d’algues que alimentaran als peixos.

T’envoltarà la foscor i la misèria de qui se sap finit. Les onades acompanyaran el cant d’aquelles sirenes que vas violar, assetjar i mentir. De totes les muses que vas enganyar i que van venir a buscar-me.

He llençat la resta de la teva memòria cel.lular al mar perquè es disolgui en un procés químic en el que intervé l’oblid. I resorgeixo, tal com ens vaig prometre. Més lliure, més forta i cabalgant rius. Ensumant l’aire com els meus gossos, que m’acompanyen allà on vaig. Manada de llops.

I l’Univers em premía i em regala sucessos preciosos que capturo en imatges fotogràfiques per deixar constància de la realitat del moment. A vegades, des de lluny, sento la remor somorta de les onades i em sembla escoltar un crit agònic que podria ser el teu. Però tanco el correu sense respondre’t i observo la terra ferma que trepitjo i he anat construint. Perquè poc a poc he eliminat, amb molt d’esforç, les arenes movedisses que havies instal.lat a casa meva i les he convertit en ponts que em passegen per l’infinit. Entre castells, espurnes i concerts. On els dilluns es menja truita de patates i hi ha petons a la cuina. I somriures. I llàgrimes de realitat, també. Sóc una dona afortunada. He crescut amb la marea i he inundat tots els espais del meu cos per estimar-me més, però sobretot millor. Amb la mateixa marea amb la que tu has anat tocant fons i t’has convertit en l’ombra espessa d’una imatge que no ets. Il.lús. No hi ha millor gràcia que veure créixer als meus fills plens de somriures. Agafant aquelles petxines que tu rebutges mentre nosaltres, a casa, les convertim en collarets i ens les posem als peus. Per recordar d’on venim i fins on estem arribant.

Mi Manada

Estàndard

Yo tengo una Manada. Está repleta de Lobas feroces que comparten la vida. Mi Manada tiene nombres y apellidos, y Cachorros que corren libres como nosotras.

En mi Manada se toma el sol desnuda y se ríe a carcajadas. En mi Manada nos lamemos las heridas y lloramos abrazadas, echamos de menos a nuestros perros y recojemos animales abandonados para cuidarlos.

Mi Manada mueve la fuerza del Universo. Mi Manada es la Tormenta y la Calma. Es el Mar y la Arena. El Desierto y la Nieve.

En mi Manada se camina descalza y se abraza al prójimo; y plantamos grandes raices, como enormes baobabs donde los pájaros puedan posarse y los monos quieran trepar siguiendo a nuestros hijos, nuestros lobeznos. Ellos son nuestros seres más queridos. Nuestros miedos más profundos. Y es por ellos que luchamos como bestias enseñando dientes, colmillos y garras. Hasta morir, si hace falta.

En mi Manada todas nos queremos, pero tambien amamos a otros hombres y otras mujeres. Y las respetamos. Y los respetamos.

Esta Manada que decis ser no es una manada, porque por encima de todo en las Manadas las lobas nos cuidamos. Vosotros, depredadores sin grupo que vagais por las estepas solos no sabeis lo que es una manada: LA MANADA SOMOS NOSOTRAS.

Y si tocais a una, nos tocais a todas.

Ilustración: Chiara Bautista

Arbres

Estàndard

Sento des del cos que habito com la pell se’m torna freda. Sento el fred perifèric que em produeix petites clapes de gebrada damunt l’epidermis i com aquest fred és converteix en un radar que em manté alerta, a l’aguait. És un dormir sense dormir; un morir sense morir. I habito també la bromera que es desprèn del clavegueram d’aquesta grisa ciutat, on palpito. I que estimo perquè en conec els carrers, les seves virtuts i els seus defectes. Però de la qual voldria fugir per començar una nova vida, amb tu. Mentre m’aturo rotonda a rotonda, semàfor a semàfor, i em sagno incansable.

On és la primavera? Perquè aquest fred inacabable em remou les entranyes i m’obliga a amagar-me sota capes de mantes, custodiada pels meus gossos. Que m’apaga les ganes d’escriure mentre el meu cervell dispers és distreu pensant en els ocells. I en els gats. Tinc ganes de vestir-me la pell amb rajos de sol i treure’m l’etern hivern del cos, que se’m desploma.

I jugo poc a poc, pas a pas. Com quan tu i jo jugavem a enamorar-nos. Amb la rialla als llavis i les bromes a la butxaca. Recordo com reiem, i el sol que feia. Jo em descalçava per trepitjar l’herba tendra i tu em miraves somrient. I fumaves d’aquella manera que a mi em sembla tan teva i que m’agrada tan. Per això, sota les mantes de l’hivern fred, encara et miro mentre fumes. I em sorprèn que m’ocupis tan espai al cos, quan de nit m’abraço a tu i et clavo els peus gelats sota la manta per fer-te enfadar d’aquella manera que no és enfadar-se. Perquè aviat desgelaran les muntanyes i els llacs i els rius s’ompliran d’aigua freda. I tu i jo haurem donat una volta al Sol, junts. Agafats de la mà d’aquella manera, com quan caminavem per Pamplona, sorpresos de poder observar el cel i les façanes. Sense pressa. Jugant a poc a poc com ho fem tu i jo, entre bromes. I ens vestirem d’estiu, deixant enrera el fred que ens ha acompanyat pels carrers grisos d’aquest indret on hem decidit viure i plantar arrels, per créixer amunt com els arbres.

Escates

Estàndard

Em despullo de la meva pell de rèptil, que m’ha quedat petita. Les antigues escates ja no brillen i apreten aquest cos que m’acompanya. El fred ha tornat i necessito abrigar-me de nou. Per lluir el meu vestit brillant m’he obert fins les entranyes, anhelant un nou estiu. He descobert tots i cada un dels meus òrgans i te’ls he servit en una safata d’argent perquè els cuidessis. I tu, a l’espera que em creixi la nova pell, aguantes pacientment les meves baixades a l’infern, sabent que aquestes immersions em renovaran en un procés catàrtic.

Canviar de vestit sempre és dolorós. Estripes les antigues teles adherides al cos. Enganxades. Deslluides. Arrelades a l’ epidermis com si formessin part d’un tu que ja no existeix. Arrenques poc a poc les capes que et cobrien sentit el dolor de quan renuncies a alguna cosa que era teva, i ja no ho és. Augures un futur millor. Amb un nou vestit que et cobreixi el cos. Que t’abrigui. Recomposes els teus òrgans col.locant-los amb aquell amor que és mereixen: el cor, l’estómac, l’úter. Cada un al seu lloc en perfecte estat. Me’ls retornes enbellits, mimats, cuidats. Els has estat vetllan, damunt de la safata, com si fossin teus. Perquè són tan teus com meus, ara que vius aquí. I amb un somriure me’ls vas donant, un a un, amb delicadesa. I jo me’ls miro, mentre els torno al seu lloc i em tanco el cos a poc a poc. Amb l’espera que creixin aquestes escates noves, més fortes i més boniques. Perquè quan canvies de vestit sempre és per mirar endavant, per avançar. Sense morir de fred.

Horror vacui

Estàndard

Horror vacui: Expressió llatina que significa ‘horror al buit’. Originalment expressa un concepte filosòfic; s’usa també en el món de l’art quan es fa referència a vasos de tal manera atapeïts de figures geomètriques que sembla que realment es tenia por de deixar algun espai buit. Actualment s’aplica en un sentit més general. 

És des d’aquest horror al buit que ens enfrontem a la mort. Des de la sensació d’haver deixat un espai en blanc on no hi hauria de ser. Quan se’ns encallen les paraules i els pensaments. I només hi ha el buit. A la cadira, al penjador, a la llista, en mi.

La mort és una trajectòria eterna, un vella coneguda però sovint amagada dins l’inconscient. Disfressada. Escombrada sota l’alfombra, perquè ens enfronta a la fragilitat de la nostra pròpia existència, dels nostres cossos, de la nostra eternitat. Descobrint-nos finits, prescindibles, oblidables. I això ens fa sentir vulnerables, i sols. I buits.

Aferrant-nos als moments vitals, als moments viscuts. Als records que se succeeixen l’un darrera l’altre per fer-nos creure importants, imprescindibles, influents. Negant-nos a la idea de perdre el nostre cos per convertir-nos en papallones que colpegen els vidres de les cases, quan els nens se’n van a dormir. Perquè aquests moments omplin espais, sense escriure punts ni comes. L’un darrera l’altre viscuts amb rapidesa per completar aquells fugaços moments de res.

Però quan ens enfrontem a la mort cara a cara, quan li veiem posar la mirada damunt d’algú, és quan prenem consciència de la nostra pròpia inconsistència. Sentim aquella necessitat vital de posar paraules al que estem vivint per poder-nos impregnar de cada instant, per petit que sigui. Embolcallar el nostre cos de les emocions que suren entre nosaltres. Parar el temps per respirar i seguir endavant. Assumir que som éssers finits, prescindibles i oblidables. I treballar per transportar al màxim nivell tots aquells petits retalls que confegeixen la vida de totes i cada una de les persones que ens envolten. I seguint-ne parlant, compartint el material, menjant mandonguilles i mantenint els seus noms a les nostres llistes.

Oferint un espai visible a tots aquells i aquelles que han marxat; per assegurar-nos que quan marxem nosaltres, la resta també ho farà.

Dialogos III

Estàndard

Un día le pregunté a Diós porqué se había llevado a mi madre. Él se encogió de hombros y me respondió: Eres una niña oscura. Serás una Bruja. En otras vidas has muerto quemada en la hoguera. Tu útero sangra oscuro y rubí. Engendrarás cachorros tigres y lobos que correrán tus pasos. No se callarán. Por eso me llevé a tu madre. Para hacerte fuerte. Miré a ese Diós, que se decía ser el único, y le pregunté por mis hijxs. Los venideros. Tendrás un niño Sol – me respondió- trepará para llegar alto y llevará el nombre de las piedras. Se criará escéptico a cualquier creencia y dudará de la existencia del Mundo. Será dificil darle respuestas; pero os amareis con una fuerza que moverá montañas. 

Después vendran dos niñas. Fuertes y tenaces. Rubias como la luz y con la piel color de arena y miel. Serán dulces y ariscas como gatos. Correrán con la manada y hablarán con los animales. Sus risas refrescaran los valles y sus llantos harán temblar la Tierra. Trenzales el pelo, para que sean guerreras. – En ese momento decidi llamarlas Valkirias.

Cara a cara, ese Diós y yo nos quedamos en silencio. Él expectante, yo pensativa. 

-Entonces voy a renunciar a ti para encontrar en mi las respuestas- afirmé.

-Sí.

La oscuridad se cerró en torno a mi. No podia oír a mis ancestras. No escuchaba mis Musas. Sentada pensé en mis hijxs. El niño Sol y las Valkirias.

-Habrá un bebé que no vendrá porque se escurrirá entre tus piernas como un pez. Debes amarlo, también. Y agradecerle su existencia pues te va a señalar el camino. Solo un hombre valiente puede acompañarte, pues los cínicos y los miedosos quedaran en la sombra, estando a tu lado.- 

Yo, niña pequeña, oscura y sin sangre me lamenté por la perdida de una madre que se fué demasiado pronto. Y crecí corriendo descalza, alimentando la Tormenta y el Desierto. Sin saber que tambien había un Océano en mi. 

Parí tres cachorros y dejé irse al cuarto, tal como me había indicado un Diós en el que no creía. 

A mis 37 me convertí en ingrábida. Perdí un peso que me arrastraba y lloré en silencio sabiendome Niña Oscura, Bruja. Sabiendome Tormenta y Desierto. Floté. Levité. Lloré. Lloré a grandes bocanadas de pez. Abriendo la boca immensa para tomar aire. Sollozé hasta sentirme morir, convulsionando perversa, navegando entre el deseo, la pena y la alegria. Hasta que se me secaron las lágrimas. Entonces recordé todas mis muertes, una y otra vez. Renací más oscura que nunca. Sin tonos de gris ni blanco, de un negro azabache. Oliendo a fuego, a llamas. Oliendo a Bruja. Yo, Niña Oscura que sangra cada veintiocho días decidí conjurar a los Astros. Llamé a mis Musas. Amé mis Valkirias y mi niño Sol, hecho de Luz. Amé mis leonas y mis lobas. Amé mis gatos y mis perros. Me abrí en canal. Dejé escapar a mis Monstruos y supe donde queria estar. 

Le dije a Diós:- me he encontrado. Sé dónde estoy, y no es contigo.- decidí irme y Él me dejó marchar. Preferí ser hereje, pero me sentí Libre. Y en ese andar me enraicé en Nuestra casa, junto a ti.

Photo by RocHur